SINOPSI
EN PRIMERA PERSONA
Vaig començar a rodar quan em vaig adonar que perdia ma mare entre
els meus braços. A partir d'eixe moment, la meua percepció del món
va canviar substancialment: la meua relació amb la família, amb la
parella, les relacions socials... tot em va espentar cap a investigar
sobre el meu passat familiar, repensar el meu present i mirar el futur
d'altra manera. Sense adonar-me'n, estava aturat, ma vida es trobava
en una pausa que només poden conèixer el morts.
EN TERCERA PERSONA
El cineasta Samuel Sebastian viatja a Sevilla a visitar la seua mare,
la pintora Ester Rodríguez - Ro, que es troba greument malalta de càncer.
Junts, rememoren la vida dels dos i reflexionen sobre la vida i la
mort. Al mateix temps, Samuel Sebastian recorre els paisatges de la
seua memòria familiar, recomponent el trencaclosques d'un passat que
no ha arribat a entendre del tot.
DOCUMENTACIÓ
LA PAUSA DElS MORTS
per MIREIA GONZÁLEZ TORRIJOS,
periodista
Què passa quan perdem una persona estimada? El camí que recorrem és
tan fosc que una vegada alcem el cap d'ell no volem ni tornar a recordar-lo.
El buit, la sensació de traïció que podem arribar a sentir, ... traïció de
la vida per seguir com si res no haguera passat quan, en realitat,
ens hem tornat mers autòmats que segueixen aparentant viure només per
inèrcia. Som l'ombra en un dia ennuvolat de la nostra veritable persona
perquè un dels pilars que ens subjectaven ha desaparegut. Com tornarem
a ser el que érem? No es pot. No es pot tornar enrere. Però es pot
anar cap endavant.
Samuel Sebastian ens mostra aquest camí fosc que ell mateix va recórrer
durant i després de la mort de sa mare, la pintora Ester Rodríguez-Ro,
en un balafiament de tendresa i nostàlgia. Dividida en dues parts que
discorren en paral•lel, el cineasta fa un recorregut pels seus records
i els seus arrels a la vegada que ens mostra els seus últims moments
i converses amb sa mare. La pel•lícula està plena de xicotets detalls
que omplen la vida quotidiana i que es fan tan presents quan arriba
aquest buit que provoca la mort de l'ésser estimat: sons d'una casa
com el de la rentadora, el d'un rellotge, ... Ens dóna un passeig per
València, la ciutat que l'ha vist créixer, que ens deixa un sabor agredolç pels
espais completament buits amb què ens trobem.
La divisió més clara visualment parlant, és la cromàtica. El color
només es troba present en els seus records i en les escenes amb sa
mare, la resta, el present està en blanc i negre. Amb la intenció de
fer més significatiu el camí a recórrer per acceptar l'absència, aquesta
part en blanc i negre ens mostra les imatges més boniques de tot el
film. I potser són les més boniques per la càrrega nostàlgica que Samuel
Sebastián aconsegueix atorgar.
El ritme pausat de la pel•lícula, com el seu nom indica, ens ajuda
a ser testimonis d'aquest recorregut que tan familiar ens és i que
tant evitem recordar, però que cal fer per tancar el cicle, l'etapa
i poder seguir, perquè al cap i a la fi a aquesta persona sempre la
portem amb nosaltres, a les nostres faccions que són les seues, a els
nostres ulls que la memoritzaren, a les nostres mans que la tocaren
i als nostres records que la perpetuaran per a sempre.
DARRERES
PARAULES PER SAMUEL SEBASTIAN
Fer La pausa dels morts ha costat més de quatre anys, en els
quals hi ha hagut una gran quantitat de versions de guió, de muntatges
i de material desestimat. També hi ha hagut una evolució personal i,
sobretot, una obsessió per transmetre emocions en totes les seqüencies.
N'és fàcil transmetre-les quan et trobes davant l'abisme de la mort,
perquè la seua forma atractiva - repulsiva fa que et tapes els ulls
al mateix temps que no vols deixar de mirar-lo, però és més difícil
quan obris el teu passat i destapes les misèries que han omplit ta
vida.
La pausa dels morts és un documental en el que l'art juga
un paper fonamental: l'art etern, l'imperdurable es troba contraposat
amb l'efímer, amb la representació de la vida davant un públic inexistent. És
cert que fem art i gaudir d'ell per oblidar-nos de la brevetat de la
nostra existència, però també és cert que només amb ell podem reflexionar
amb lucidesa sobre això.